Aquí us deixem un recull de fotos i vídeos que us faran reviure l'activitat.
Gràcies a tots aquells que l'han fet possible.
Al centre excursionista de Montblanc hi ha la presència d'un rocòdrom, on un component de l'associació l'utilitza, si algú està interessat que es posi amb contacte.
Aquí no tenim cap activitat programada però, podem dir que de cara al bon temps, tornarem a practicar-la.
- Bloc / boulder a la riba
O sentim si hi ha una informació molt desfaçada en el temps...
Estem intentant millorar la web, i estem treballant en les actualitzacions
- Via ferrada: La Regina de Peramola:
Aquest Diumenge 3 membres de la secció d’escalada de la A.E.Blancafort (Ricard, David i Gerard) van decidir anar a fer la via ferrada de La Regina de Peramola, considerada per a molts la millor de Catalunya. A la bora del pantà d’Oliana s’aixequen 500m de parets de pedra fins arribar als dominis de les àguiles.. el cim de la ferrada!! I nosaltres cap amunt..
Després de caminar uns 20 minutets per un senderó ja veiem les grapes i el cartell de presentació. El principi és fort, indica als excursionistes de la dificultat del recorregut. Per accedir al primer esglaó podem intentar fer una petita escalada pel costat o encara millor muntar-nos damunt d'algú i amb la força dels nostres braços fer un primer gran esforç físic. A pujar s'ha dit! Aquest primer tram és una pujada vertical bastant aèria, que acaba en una espècie de bosquet pel qual reprenem el camí a peu.
Ens trobem en una profunda canal amb vegetació, protegits del vent i del sol. És una de les parts més amables de la via ferrada Regina pel seu contrast amb la verticalitat i la duresa de la pedra d'altres trams. Continuarem pujant, fins a arribar a una bifurcació.
Mereix la pena pujar i baixar la paret que ens queda a l'esquerra per a gaudir de les vistes sobre el pantà. Baixem de l'agulla i ja ens toca passar la passarel·la de gran altura i que el vent mou com una hamaca, no ho sembla però l'altura impressiona. Seguidament pujarem una paret vertical, molt aèria fins arribar a un replà. Hem arribat a una altre paret, aquesta prohibida per a nens, doncs més amunt hi ha un pas que és pràcticament impossible per a ells: El Pas de la Fe.
Després de franquejar la part més aèria de la via, glups!, passem un desplomat i envoltem una paret fins que ja no hi ha res més, no hi ha grapes per a pujar, només es pot tractar de creuar a la paret que tenim al davant fent un llarg pas en el buit. Algun dels valents amb lo petit que és casi que no arriba a l’altra paret.. jejje!
Queda un últim tram en el que decidir prendre el camí amb desplomat o el fàcil però més llarg. El cansament acumulat pot influir en la nostra decisió, però ja que hem fet el viatget ens decidim a fer el difícil i llarg. Al cim ens deixem l'equip posat ja que la baixada és com una ferrada extra. Arribem al cotxe desmanegats, cansats i alguns morts de son (és lo que té quan dorms 2 horetes..) després de caminar 1h 30min i 4h 30min de via.
Ja n’hem fet una altra, i ara ja que hem deixat el llistó molt alt, ens proposem fer la de les Baumes Corcades (Centelles).
Després de caminar uns 20 minutets per un senderó ja veiem les grapes i el cartell de presentació. El principi és fort, indica als excursionistes de la dificultat del recorregut. Per accedir al primer esglaó podem intentar fer una petita escalada pel costat o encara millor muntar-nos damunt d'algú i amb la força dels nostres braços fer un primer gran esforç físic. A pujar s'ha dit! Aquest primer tram és una pujada vertical bastant aèria, que acaba en una espècie de bosquet pel qual reprenem el camí a peu.
Ens trobem en una profunda canal amb vegetació, protegits del vent i del sol. És una de les parts més amables de la via ferrada Regina pel seu contrast amb la verticalitat i la duresa de la pedra d'altres trams. Continuarem pujant, fins a arribar a una bifurcació.
Mereix la pena pujar i baixar la paret que ens queda a l'esquerra per a gaudir de les vistes sobre el pantà. Baixem de l'agulla i ja ens toca passar la passarel·la de gran altura i que el vent mou com una hamaca, no ho sembla però l'altura impressiona. Seguidament pujarem una paret vertical, molt aèria fins arribar a un replà. Hem arribat a una altre paret, aquesta prohibida per a nens, doncs més amunt hi ha un pas que és pràcticament impossible per a ells: El Pas de la Fe.
Després de franquejar la part més aèria de la via, glups!, passem un desplomat i envoltem una paret fins que ja no hi ha res més, no hi ha grapes per a pujar, només es pot tractar de creuar a la paret que tenim al davant fent un llarg pas en el buit. Algun dels valents amb lo petit que és casi que no arriba a l’altra paret.. jejje!
Queda un últim tram en el que decidir prendre el camí amb desplomat o el fàcil però més llarg. El cansament acumulat pot influir en la nostra decisió, però ja que hem fet el viatget ens decidim a fer el difícil i llarg. Al cim ens deixem l'equip posat ja que la baixada és com una ferrada extra. Arribem al cotxe desmanegats, cansats i alguns morts de son (és lo que té quan dorms 2 horetes..) després de caminar 1h 30min i 4h 30min de via.
Ja n’hem fet una altra, i ara ja que hem deixat el llistó molt alt, ens proposem fer la de les Baumes Corcades (Centelles).
Això no para!! SALUT!
- Bloc a la Riba:
Era dimarts i el Gerard Civit i jo (Piju petit) havíem quedat a la plaça, teníem ganes de calçar-nos els peus de gat i ampliar el repertori de la secció d'escalada, als blocs de la Riba.
Aparquem el cotxe al poble de la Riba i comencem a caminar durant uns 10 minuts fins al Clot d'en Goda, un boulder natural, ha destacar la gran tasca que han realitzat els companys de la riba netejant la zona, allí s'escolta el riu brugent com recorre el territori, hi ha llocs que té una força sobrenatural, provocant salts d'aigua, realment, bonics, i d'altres, on regna la tendresa i la tranquil·litat de sentir-lo passar, són gotes d'aigua que envelleixen el paisatge, juntament, sentim l'aroma de terra mullada i veiem petits rajos de llum que travessen decidits els espais entre les fulles dels arbres, nosaltres caminem entremig dels arbres i els blocs que ens anem trobant per la zona, ens dirigim cap al nostre bloc també conegut com: "el formatget" pels seus múltiples forats i infinitat de possibilitats, donant opció a múltiples dificultats.
Hi allí passem una estona de la tarda, fent passos i intentant superar-nos a cada pas desafiats pel bloc que immòbil resta a la zona, com si d'una lluita es tractés intentem una vegada i una altra, arribar cada cop una mica més lluny, al final de la tarda ens donem per vençuts, cansats i amb poques forces ens tornem a desafiar pel pròxim dia.
Nosaltres tornem cap al cotxe, a estat una estona intensa, els braços acumulen l'esforç però, ens sentim orgullosos, animats i plens d'energia per tornar el proper dia.
Continuarà...
Donar les gràcies a la fotògrafa i tot el seu equip d'ajudantes i ajudant (Marta / Sònia / Ari i David) que també ens van acompanyar durant tota la tarda.
Aparquem el cotxe al poble de la Riba i comencem a caminar durant uns 10 minuts fins al Clot d'en Goda, un boulder natural, ha destacar la gran tasca que han realitzat els companys de la riba netejant la zona, allí s'escolta el riu brugent com recorre el territori, hi ha llocs que té una força sobrenatural, provocant salts d'aigua, realment, bonics, i d'altres, on regna la tendresa i la tranquil·litat de sentir-lo passar, són gotes d'aigua que envelleixen el paisatge, juntament, sentim l'aroma de terra mullada i veiem petits rajos de llum que travessen decidits els espais entre les fulles dels arbres, nosaltres caminem entremig dels arbres i els blocs que ens anem trobant per la zona, ens dirigim cap al nostre bloc també conegut com: "el formatget" pels seus múltiples forats i infinitat de possibilitats, donant opció a múltiples dificultats.
Hi allí passem una estona de la tarda, fent passos i intentant superar-nos a cada pas desafiats pel bloc que immòbil resta a la zona, com si d'una lluita es tractés intentem una vegada i una altra, arribar cada cop una mica més lluny, al final de la tarda ens donem per vençuts, cansats i amb poques forces ens tornem a desafiar pel pròxim dia.
Nosaltres tornem cap al cotxe, a estat una estona intensa, els braços acumulen l'esforç però, ens sentim orgullosos, animats i plens d'energia per tornar el proper dia.
Continuarà...
Donar les gràcies a la fotògrafa i tot el seu equip d'ajudantes i ajudant (Marta / Sònia / Ari i David) que també ens van acompanyar durant tota la tarda.
