Ciclisme

El Dissabte 21 d'Agost a la tarda és va disputar una nova edició del Bicicròs infantil. Una activitat destinada a que els més petits del poble passin una bona estona competint sobre la bici. A la categoria dels més petits ( de 4 a 6 anys) el guanyador va ser el Jan Llort seguit del Aniol Anglès i la Sònia Espelt. A la categoria de 7 a 9 anys el guanyador va ser el Alvar Uroz seguit de l’Alba Civit i del David Anglès i en la categoria dels més grans el guanyador va ser el Marc Paris seguir del Ivan Sala i el Vova Ixach. Independentment de qui quedes primer o últim l’important es que tots amb més o menys entrebancs s’ho passessin bé i ens ho fessin passar bé als que érem allí. La cantera s’ha de començar de ben petits.

Fotografies Oscar Ferran

Fotografies Jordi Pijuan

Videos Ramon Fabregat

Amb el bon temps la temporada de proves esportives viu el seu moment de màxima intensitat. Aquesta setmana l’A.E.Blancafort va ser present a la cursa BTT de la Vall del Corb,  a la  Triatló de muntanya Balaguer 2010 i la secció d’escalada va aprofitar per anar a fer pràctiques al bloc de Riba.  Sobre la Vall del Corb ens en parla el Jordi.

 El diumenge 20 de juny, teníem una altra prova a la agenda. Aquest cop tocava anar amb bici a la marxa de la vall del corb, una marxa ja consolidada i que arribava ja a la seva 6e edició, hi havia 2 circuits el curt de 26km i el llarg de uns 38km, un total de 400 persones.

començava al mati carregant la bici damunt el cotxe i preparant tots els preparatius guants, casc, aigua, etc. per enfilar direcció Vallfogona on es donava el tret de sortida de la marxa, al arribar encara tocava fer la inscripció i sobretot agafar el regal que per mi es el mes important de tot (sobre gustos no hi ha res escrit.., “jajaja”), saludar amb algun company conegut com ara el Jordi (un company de les ultimes curses)
A les 9h comença, primer que tot marxem per carretera fins agafa el camí del fonoll, pero abans de arribar-hi ens fan gira per una llarga pendent, aquí es l’únic lloc on veiem una mica de conreu ja que tota la resta era per dins de bosc, arribo al primer avituallament on hi havia de tot i veig passar un company de feina i em poso a perseguir-lo, quan arribo a la seva bora comença una trialera i ens animem i anem fent tot el recorregut, per dintre el bosc trialera amunt i trialera avall, al arribar al creuament de les dos marxes ens animem i decidim fer la llarga, després ens en vam donar compte que va ser una elecció encertada, vam arriba a un corriol que era una canal entre dos barrancs, era corba rere corba sense veure el davant i de cop darrera una corba venia un túnel de uns 50 m mes o menys, il·luminat en llumetes de Nadal al mig d'aquell paisatge i al sortir encara quedava un bon tros de fortes baixades, continuant arribaves fins a Conesa, passaves per sota els molins de vent (semblàvem el Quixot damunt la bici), aquí era on el vent bufava en més força, però durava poc  ja que tornàvem entrar a dintre els boscos, d’aquí fins a Vallfogona va ser un esforç, ja que el recorregut era si fa o no fa!! quan s'acaba la marxa a Vallfogona et fan baixar per unes escales i dones al centre del poble on hi ha la la línia de arribada i on hi ha tots els ciclistes i gent mirant, si arribes aviat!!!!, perquè avui dilluns mirant la classificació me donat compte que l'important es participar i passar-t'ho be, perquè resulta que vaig ser el 10er del final al arribar, “jajjajajajaja”
 
una pregunta: entre el primer i jo la diferencia que hi havia que era el temps i la copa??? perquè el regal va ser el mateix... jajajajajaja .

Jordi Pijuan 38 km amb 3h.40min

Diumenge passat dia 30 es va celebrar a Belianes la XXVI Marxa ecològica i per la pau. Una Iniciativa de l’agrupament escolta de la població que cada any aplega més gent. Aquest any en concret 377 bicis ( de totes les edats i tipus)van prendre la línia de sortida. He de posar èmfasis a lo de tipus ja que algunes de les bicis que allí al mig de “la serp multicolor” circulaven eren autèntiques peces de museu.. des de la mítica BH de seient en forma de  L tombada que molts em portat o fins i tot algunes altres que perquè us en feu un idea la bici que el Marió fa servir per pujar al Cap del coll es tecnologia punta!!. En quan a disfresses en vaig veure només una, un paio vestit de Robin Hood... “no eza falta desir nada mas..” . En quan al circuit o recorregut val a dir que ens va permetre fer un tomb per una part del pla de Lleida i veure com aquells immensos i magnífics camps de blat, pomes, peres o olivers verdejaven esplendorosos gràcies a les puges del hivern i part de la primavera. La primera parada del camí era a Bellpuig on després de fer-nos pujar fins la part més alta del poble ens van donar coca i xocolata desfeta per esmorzar. També van aprofitar per inaugurar el nou carril bici de la població. Un “sensacional”  spiker armat amb megàfon amb les piles ben carregades ens va recordar durant els 20/25 minuts que devíem para per esmorzar que tot seguir el Cap gros del Policia Local Ramon ( feu-vos la imatge mental de un pobre home, equipat amb el Cap gros de tal il·lustre policia local de la vila, al mig del bat de sol del mati durant 25 min i tenint al costat un spiker a ple pulmó amb el megàfon a tota metxa i acabant totes frases amb IUUUUUUUUUUPIIIIIIIIIII!!!!) inauguraria el nou carril bici tallant la cinta que els dos gegant de la població aguantaven. L’ultima instrucció que ens va donar l’apreciat spiker va ser com a acte de inauguració de tal carril, passéssim tots ( 377 bicis i alguna més que s’havia incorporat) per entremig dels dos gegants.... val a dir que el 80% dels velocistes ens varem passar la instrucció pels c..... El nostre següent punt en el camí era Vilanova de Bellpuig. A aquesta hora, aproximadament ¾ de 11 del mati la caloreta del mati ja es començava a notar tot i que gràcies al airet que bufava ho feia força suportable. A Vilanova de Bellpuig teníem una altre avituallament on ens oferien una delicioses pomes de Lleida i uns sucs 100% ecològics. El següent objectiu era Arbeca, en el que era el tram més llarg del nostre viatge. Aprofitant que la cosa era no competitiva evidentment aprofites els trajectes per anar parlant amb els teus companys de viatgen en el meu cas estava esplèndidament acompanyat pels meus cosins Rafel, Neus la Fàtima i el seu xicot el Gregor. Val a dir doncs que en aquest tram hi havia un “rum rum” entre el gran grup que deien “ ara bé la pujada”....“ no et flipis massa que ara vindrà la pujada aquella” ... “ buf ara a Arbeca hi ha la pujada aquella que no s’acaba mai...” i vulguis que no inconscientment acabes pensant “ es pot saber on collons estem anant ?.. al pujar el Turmalet?!!!!.. ). Ens acostàvem al nostre destí i jo no veia cap  pujada ni tant sols gran desnivell en el terreny.... ens adelanten 3 bicis  sortides directament de Verano  Azul ... i amb això faran.. LA PUJADA!!! ???? ... sobrepassem el cartell d’entrada a Arbeca i jo no encara no he vist LA PUJADA!!!! Creuem dos carrers... girem a la dreta i ... allí era... LA PUJADA!!!! . Heu pujat mai amb Bici de la plaça dels arbres a Cal Patet?.... si això seria bàsicament LA PUJADA!!!!. Allí doncs varem fer l’últim dels avituallaments on un cop més ens van donar sucs ecològics que s’ha de dir estaven realment bons. Després emprendríem la que seria la part final del nostre recorregut. Va ser potser la part més pesada perquè eren ja les 1 del migdia, l’aire s’havia parat i queia un sol que deu ni do.  Després de fer unes quantes pujades i baixades mínimes a la carretera arribem a Belianes sobre les 13:30 hores on ens esperava un magnífic Vermut. En fi que amb tot plegat vam passar un molt bon dia. Salut i A.E.Blancafort a fondo!!!

Fabre

18 d'abril 2010, La Sarralenca

La veritat és que quan t'aixeques pel matí, tens que anar a participar a algun esdeveniment esportiu, i veus que el temps pot ser que et faci la guitza, costa una mica més treure la mandra de la teva ànima per començar a moure totes les teves extremitats i començar a pensa en el que tens que fer. El 18 d'abril va començar així. El fet de veure tot el cel gris ja et feia imaginar que les cames tindrien feina a pedalar per fer córrer les rodes de la bici per sobre del fang. Aquest pensament produïa incertesa sobre com transcurreria la pedalada, però alhora també es generava un sentiment d'emoció; ja que la cosa es complicava una mica més. Al final, crec que per sort, el temps es va aguantar la pixera durant unes hores i no vam trepitjar molt de fang.
Aquest dia, Sarral ens esperava impacient perquè hi anéssim a repassar el seu terme amb el relleu dels nostres neumàtics.Vam anar-hi a representar l'AE Blancafort el Jordi Correu, la Montse, el Curna, el Victor, el Juanra i jo (Lidia), faltava l'Oscar però, és clar, Sarral des de Mèxic li quedava una mica lluny.
Sobre les 8:45h del matí ja arribàvem a Sarral, ens va impressionar força la gran afluència de gent, crèiem que seria una cosa més familiar, però al final vam ser uns 493 de família. Un bon nombre per ser la 1ª edició de la Sarralenca. Vam aparcar i aquí van començar tots els preparatius per iniciar la pedalada, els dorsals, agafar les bicicletes, anar al bany... coses que s'han de fer abans de posar-te a pedalar. I seguidament tots ens vam anar a posar a sota de l'arc pel qual teníem que passar a l'inici i al final de la prova. Allí ens vam donar ànims i sort. Per davant ens esperaven 28Km (circuit verd) i 48Km (circuit vermell) força exigents els dos, no cal dir que el vermell era molt més dur. A les 9:30h es va donar el tret de sortida, en aquell moment vam començar a desfilar tots, de forma neutralitzada, per sota de l'arc en direcció al poble, on hi vam donar un tomb per escalfar cames. Un cop acabat el circuit urbà, va començar l' hora de la veritat, vam entrar a trepitjar terra i pedres, moltes pedres. Aquesta va ser una de les principals característiques de la ruta, a part de les pronunciades pujades.
Durant un o dos Km  vam pedalar tots els participants junts, fins que vam trobar la bifurcació que ens separava per circuits. El verd continuava fet baixada, cosa que et feia crear bones expectatives, en canvi el vermell seguia fent costa amunt. Aquell moment era com si tinguessis que decidir anar a la glòria o dirigir-te al patiment més gran, el Curna, Victor, Jordi i Rosselló van anar a patir. I la Montse, Juanra i jo vam anar a la glòria, o al menys això semblava al principi, perquè després també vam coquetejar amb la sensació del patiment.
El circuit verd et conduïa directament al poble de Montbrió de la Marca, on ens hi esperava el primer avituallament, i les primeres pujades fortes que serien el preludi del que ens esperava per pujar fins a Forès. Seguint el camí vam creuar un rierol, amb la bici carregada al coll, perquè sinó tenies molts números d'acabar donant un petó al terra. Forès es veia lluny, i encara teníem que arribar a Rocafort de Queralt, tot indicava que la filosofia tenia que fer acte de presència per no desesperar i prendre's les coses en calma, encara quedaven les pujades més exigents. Abans d'arribar a Rocafort ens vam veure invitats a baixar una trialera molt divertida, però que et podia fer el regal de punxar-te una roda, per sort no va ser el cas. Un cop a Rocafort ja ens vam direccionar cap a Forès. Xerrant amb altres companys de pedals, tots teníem ganes d'arribar a dalt perquè sabíem que la tornada a Sarral era un descens total. Va resultar dur arribar-hi, per les pujades, però, sobre tot, per com estaven els camins, molt pedregosos i irregulars. Finalitzat el camí vam agafar asfalt fins al poble que s'assenta damunt d'un turó, Forès, el qual també ens va convidar a unes pujades molt maques i dures, però cal dir que ens va compensar amb l'avituallament i la vista genial que hi havia a dalt del mirador, havia valgut la pena    forçar les cames.
Per fi la baixada, crec que qui més qui menys vam tenir aquest pensament alhora de tornar a Sarral. El descens va ser una descarrega de tensió, de cames...simplement va ser placentera i plena de velocitat. Al arribar al poble, vam fer una petita ruta turística per terrenys horticultors que ens oferien algunes baixadetes amb traïció, sinó que li preguntin al Victor que les va provar amb pròpia pell. Allí ja se sentia la veu de l'spiker que estava a la meta. Després de pedalar una mica més es tornava a veure l'arc que havíem acomiadat feia unes hores, i un cop travessat significava “Prova superada” i una gran satisfacció personal.
Del circuit vermell puc dir poca cosa, ja que no el vaig fer, però el que sí que hem va quedar clar és que tenien que pujar el Coma verd, un tram molt dur que requeria una alta capacitat i després pujar a Forès. Cal dir que van superar la prova amb dificultats afegides; ja que el Victor i Curna van punxar un cop cada un, però a pesar de les adversitats i van plantar cara fins al final. Suposo que tots ells també van estar contents de tornar a veure l'arc un altre cop, també havien superat la prova amb gran èxit. Cal felicitar-los.

 Vull acabar la crònica de la Sarralenca, amb una frase del polític i pensador indi, Mahatma Gandhi “La nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa” Des del meu punt de vista aquestes paraules han significat l'essència de la pedalada. Us preguntareu, per què?, doncs tant la Montse, el Juanra, el Jordi Correu, Victor, Curna, Rosselló i jo, ens vam trobar amb una pedalada força exigent però tots la vam superar, amb més o menys incidents, però la vam acabar. I això ja representa  prou victòria perquè cada un/a ens sentim orgullosos/es de nosaltres mateixos/es. Doncs bé, aquí queda això. Espero que hi reflexioneu i que us agradi.

Fins la pròxima. Força i pedals.
Lidia.

Ruta del Cister

2-3 Abril de 2010

Ruta del cister

Divendres dia 2 d'Abril havíem quedat a les 7:30h a la plaça, el Jordi, Rosselló, Víctor, Gerard, Ricard, Ricardo, David i Piju, com sempre algú arribava tard, aquesta vegada era el David però, al cap de mitja hora, ja treia el cap per la porta! Desprès de carregar la seva bicicleta al cotxe enfilàvem direcció a Santes Creus punt de partida de la Ruta. Després d'arribar-hi tothom va començar amb els seus preparatius canviar-se de roba, menjar una mica, últims retocs a la bicicleta... Hi ha les 9, després de la foto de rigor, començàvem a pedalar direcció al Pla de Santa Maria i Figuerola, el recorregut planer ens servia per escalfar i rodar una mica per treure'ns el fred del damunt. A Figuerola vam descobrir que el GPS no tenia bateria, sort que portàvem el Jordi i el Rosselló que es sabien el camí i allí va començar l'únic port de la matinal però, deu-ni-do! amb el coll de la Coloma 4 km en un zig-zag amb un pendent pronunciat que ens va portar fins a la carena de la Serra de Miramar, a dalt vam parar a esmorzar hi ha recuperar forces tot mirant una vista esplèndida de l'Alt Camp i la Conca de Barberà. Desprès tocava la baixada direcció Prenafeta i Montblanc. Un cop a Montblanc vam decidir lluir equipació i vam decidir passar pel mig del vila medieval, allí ens vam trobar la passejada dels armats, carrer tallat i plaça plena de gent: objectiu aconseguit! Després a continuar la ruta direcció l'Espluga de Francolí allí el Gerard ja va dir prou: fins aquí he arribat, me'n torno a casa! Els altres vam continuar amb el recorregut direcció al monestir de Poblet però, el David per decisió pròpia va decidir obrir una nova ruta, els altres continuem el camí marcat després d'uns metres ens en adonem: on és el David? Qui sap, s'ha perdut! Després de diferents trucades (tampoc portava el mòbil) decidim anar-lo a buscar, el Piju i el Víctor, no el trobem al cap d'una estona rebem una trucada dient que ja està amb els altres i quedem al monestir, havia obert una nova ruta! Pujem direcció a Poblet i decidim pujar per carretera, el Víctor es posa a tirar – tirar!! Jo segueixo a roda fins poc abans d'arribar que li dic que ja no puc més: és un machine! Un cop a Poblet: foto de rigor i continuem fins arribar a Blancafort camins i caminets fins a casa, al sortir de l'Espluga apareixen els primers símptomes de cansament al Ricard, després de quatre estiraments tot solucionat i cap a casa! Arribem a Blancafort i com no podia ésser d'altra manera, vam quedar al bar, després d'un aperitiu per recuperar forces per l'endemà, anem a dinar, s'ha acabat el primer dia hi hem fet 52 km.

Dissabte dia 3 d'Abril com ahir havíem quedat a les 7.30h. Avui tocava un dia dur amb 3 desnivells importants. Arribo 5 minuts tard i ja hi són tots, el Víctor, el Jordi, el Rosselló, el Ricardo, Ricard i el Ton, em comuniquen que sóc l'últim ja que el David també ens abandona a la ruta, disposats a sortir encara ens hem d'esperar a la tranquil·litat del Ricardo i els seus preparatius, mentrestant, els altres parlem, esperem un dia dur i lloem la força de voluntat del Ricard, impresionant, després de tot, sortim direcció al Cap del Coll i per començar ja tenim un desnivell, aquest cop conegut però, costa pedalar després del dia d'ahir, pedal a pedal arribem a dalt, allí baixem cap a Vallbona de les Monges on parem a esmorzar a la plaça del monestir, després de recuperar forces, continuem la ruta direcció a Belltall i Forès aquí comença un camí que es fa rodant però, que no deixa de pujar en els seus 10 km. Un cop a Forès i desprès de recuperar les forces contemplant les vistes de la Conca de Barberà i la plana de Lleida, es comencen a notar els quilòmetres dels 2 dies però, continuem i baixem cap a Rocafort i Montbrió de la marca, aquí comença el tram temut del dia, abans d'arribar a Montbrió ens trobem els primers inconvenients de la ruta, 1 punxada del Ricard i 2 meves, aquí es trenca el grup pensant que ja ens tornarem a reagrupar, des de Montbrió comença el coll del Comaverd, un coll amb pendents molt, molt, molt, he dit molt? molt pronunciats! Que no s'acaben mai ni mai més, a més a més, són pujades que degut a les seves pedres es fan més i més dures. Pujant anem veien que els més cansats, Ricard i Ton, comencen a caminar als primers pendents, altres més endavant, Rosselló, Ricardo, pugen caminant degut a que rellisca la roda i davant de tot tenim al Jordi, un altre machine, que va marcant el camí. A dalt de la pujada, a la carena, ens esperem per reagrupar-nos tots, pensem que ja s'ha acabat però, no! Continuem per la carena i tot i ja estar a dalt de tot encara ens anem trobant diferents desnivells trenca-cames per a tots. Un cop al final ens toca baixar direcció el Pont d'Armentera, baixem molt ràpid per un camí molt pedregós que a tots no ens fa la mateixa gràcia, al cap d'uns metres donem a una granja de béns que es troba enclotada entre dos muntanyes, aixó significava que encara ens quedaven més desnivells, més suaus  però, desnivells, que entre les cames mes cansades es feien notar. Al final baixem fins al Pont d'Armentera ja comencem a veure aprop el final d'etapa, ja només queden 5 km, que es preveuen assequibles, però, tornem-hi, deu-ni-do, la cirereta del pastís per una etapa dura, ens trobem diferents desnivells que es fan molt durs per arribar a Santes Creus, al final s'hi arriba, allí ens esperaven la Montse, l'Aniol, l'Helena, la Laura i la dona del Rosselló que ens havien reservat taula per un dinar més que merescut. Després de dinar, la foto de rigor a la font de Santes Creus i objectiu aconseguit l'AE Blancafort ja a fet la Ruta del Cister. Felicitar especialment, al Ricard per demostrar una força de voluntat admirable, un esperit de superació increïble i un esforç impressionant!
Gràcies a tots per fer-ho possible, Gerard, David, Ricard, Ricardo, Ton, Rosselló, Jordi, Víctor, Piju.
Ens veiem a la pròxima, ja sigui una Ruta Verda, Camino de Santiago o Pedals de Foc jje!?