Escalada

Aquest Diumenge 3 membres de la secció d’escalada  de la A.E.Blancafort (Ricard, David i Gerard) van decidir anar a fer la via ferrada de La Regina de Peramola, considerada per a molts la millor de Catalunya. A la bora del pantà d’Oliana s’aixequen 500m de parets de pedra fins arribar als dominis de les àguiles.. el cim de la ferrada!! I nosaltres cap amunt..
Després de caminar uns 20 minutets per un senderó ja veiem les grapes i el cartell de presentació. El principi és fort, indica als excursionistes de la dificultat del recorregut. Per accedir al primer esglaó podem intentar fer una petita escalada pel costat o encara millor muntar-nos damunt d'algú i amb la força dels nostres braços fer un primer gran esforç físic. A pujar s'ha dit! Aquest primer tram és una pujada vertical bastant aèria, que acaba en una espècie de bosquet pel qual reprenem el camí a peu.
Ens trobem en una profunda canal amb vegetació, protegits del vent i del sol. És una de les parts més amables de la via ferrada Regina pel seu contrast amb la verticalitat i la duresa de la pedra d'altres trams. Continuarem pujant, fins a arribar a una bifurcació.
Mereix la pena pujar i baixar la paret que ens queda a l'esquerra per a gaudir de les vistes sobre el pantà. Baixem de l'agulla i ja ens toca passar la passarel·la de gran altura i que el vent mou com una hamaca, no ho sembla però l'altura impressiona. Seguidament pujarem una paret vertical, molt aèria fins arribar a un replà. Hem arribat a una altre paret, aquesta prohibida per a nens, doncs més amunt hi ha un pas que és pràcticament impossible per a ells: El Pas de la Fe.
Després de franquejar la part més aèria de la via, glups!, passem un desplomat i envoltem una paret fins que ja no hi ha res més, no hi ha grapes per a pujar, només es pot tractar de creuar a la paret que tenim al davant fent un llarg pas en el buit. Algun dels valents amb lo petit que és casi que no arriba a l’altra paret.. jejje!
Queda un últim tram en el que decidir prendre el camí amb desplomat o el fàcil però més llarg. El cansament acumulat pot influir en la nostra decisió, però ja que hem fet el viatget ens decidim a fer el difícil i llarg. Al cim ens deixem l'equip posat ja que la baixada és com una ferrada extra. Arribem al cotxe desmanegats, cansats i alguns morts de son (és lo que té quan dorms 2 horetes..) després de caminar 1h 30min i 4h 30min de via
Ja n’hem fet una altra, i ara ja que hem deixat el llistó molt alt, ens proposem fer la de les Baumes Corcades (Centelles). Això no para!! SALUT!

Era dimarts i el Gerard Civit i jo (Piju petit) havíem quedat a la plaça, teníem ganes de calçar-nos els peus de gat i ampliar el repertori de la secció d'escalada, als blocs de la Riba.
 
Aparquem el cotxe al poble de la Riba i comencem a caminar durant uns 10 minuts fins al Clot d'en Goda, un boulder natural, ha destacar la gran tasca que han realitzat els companys de la riba netejant la zona, allí s'escolta el riu brugent com recorre el territori, hi ha llocs que té una força sobrenatural, provocant salts d'aigua, realment, bonics, i d'altres, on regna la tendresa i la tranquil·litat de sentir-lo passar, són gotes d'aigua que envelleixen el paisatge, juntament, sentim l'aroma de terra mullada i veiem petits rajos de llum que travessen decidits els espais entre les fulles dels arbres, nosaltres caminem entremig dels arbres i els blocs que ens anem trobant per la zona, ens dirigim cap al nostre bloc també conegut com: "el formatget" pels seus múltiples forats i infinitat de possibilitats, donant opció a múltiples dificultats.
Hi allí passem una estona de la tarda, fent passos i intentant superar-nos a cada pas desafiats pel bloc que immòbil resta a la zona, com si d'una lluita es tractés intentem una vegada i una altra, arribar cada cop una mica més lluny, al final de la tarda ens donem per vençuts, cansats i amb poques forces ens tornem a desafiar pel pròxim dia.
Nosaltres tornem cap al cotxe, a estat una estona intensa, els braços acumulen l'esforç però, ens sentim orgullosos, animats i plens d'energia per tornar el proper dia.
Continuarà...
 
Donar les gràcies a la fotògrafa i tot el seu equip d'ajudantes i ajudant (Marta / Sònia / Ari i David) que també ens van acompanyar durant tota la tarda.

Fotografies

12 de Juny de 2010
La Canal de les Dames!! (aprox. 20’ / via 1h 30’, 450m i 250m desnivell / retorn 40’)
A Montserrat i més accessible que la Teresina, s'erigeix aquesta via ferrada que ens ofereix un entretingut itinerari on no falta un desplomat i una difícil xemeneia final.
La ferrada és divertida, encara que bona part es faci caminant, la veritat és que els trams equipats compleixen amb les expectatives de qualsevol excursionista, parets amb desplomat, bones vistes i seguretat.
Amb la ajuda del nostre amic Tom-Tom i una “xuleta”, El Ricard, el David i jo (Gerard) fem cap al millor pàrking possible al mig del bosc, aparquem i caminem uns 400m que ja ens serveixen d’escalfament per arribar a l’inici de la via. Després de la foto/vídeo de grup ens decidim a pujar, així doncs ens equipem i amunt! El començament és una mica difícil doncs les primeres grapes són altes i la paret vertical no ens permet recolzar-nos-hi. Per als més alts no hi haurà problemes, però els que fem menys de 1.65 m haurem d'enginyar-nos-la.. Passada aquesta dificultat, la via puja fàcil i ràpidament (aquí les grapes no estan en massa bon estat, rovellades però sobretot deformades). Al acabar la paret posem a prova la nostra elasticitat i franquegem a l'esquerra dos passos per arribar a un petit balcó, del que sortim amb l'ajuda d'unes cadenes. Anem caminant per la canal i pujant fins a la següent paret equipada. A partir d'aquí la majoria de l'equipament són cadenes que exigeixen força de braços suficient per a sostenir-se un mateix, així pujarem per petits ressalts fins arribar a una cascada on els muntadors no han posat grapes, però ens regalen una paret amb pedres rodones on recolzar-nos (breu però entretinguda). A continuació passarem un altre ressalt amb cadenes i després hem d'ascendir per una alta paret amb 3 llargues cadenes. Aquí els braços es van carregant a poc a poc, i la segona cadena per la inclinació de la paret, demanda més esforç que la primera. Acabat aquest tram, arribem a la paret més ben equipada de la via, fins i tot sembla que fossin uns altres els muntadors! Les grapes estan en perfecte estat i la seva disposició també, l'ascensió no és difícil però compte amb un bonic desplomat a l'inici d'una llarga pujada. Finalment només ens queda pujar un últim ressalt i arribar a la part més difícil de la via, una espècie de xemeneia a la qual han anomenat l'Olla. Aquí podem signar al llibre dels equipadors que es troba a la paret en un bidó de plàstic, i així ho hem fet.. La A.E.Blancafort no hi pot faltar! Aquesta xemeneia no te grapes sinó un cable en el qual ens podem donar suport i ens permet avançar per oposició. Els mes valents intentem pujar per la roca (sempre assegurats al cable) però la humitat de les ultimes plujes i el calçat inadecuat (millor peus de gat) ens impedeixen fer-ho, desistim tots menys un cap quadrat de nom David que en l’intent rellisca i cau uns centímetres cap a baix.. Una vegada a dalt iniciem el camí de tornada pel jaç de la canal, que es va obrint a poc a poc i on hi ha algun pas sorpresa no obligatori equipat amb grapes. En un d’ells el Ricard ens dona un petit ensurt al relliscar, però estava a pocs centímetres del terra. Seguim les indicacions de la “xuleta” i fem cap al cotxe, on dinarem uns entrepans que entren de meravella i cap a caseta.
Així doncs ja n’hem fet una altra, ara pujarem una miqueta el nivell i en farem una de més complicada. I si algú s’hi vol apuntar, ja sabeu on trobar-nos: www.aeblancafort.cat
SALUT!!!

Fotografies

22 de Maig de 2010
Hooooola que tal.. Ja hem fet una altra via ferrada! Ha estat la de la Morera del Montsant, aquesta vegada però només hi hem anat el Ricard i el Gerard (o sea ser, jo..)
Després de moltes revolts i revolts amb el cotxe arribem al petit però acollidor poble de la Morera del Montsant. Aparquem el cotxe, agafem l’equipament i mirem d’entendre el croquis que ens ha passat el guia que no ha pogut venir (en Joan). Només hem entès lo de seguir la pujada d’asfalt fins que s’acaba i així ho hem fet. S’acaba l’asfalt i ens trobem una “guiri” rossa, amb un pal i una motxilla, i crec que una mica més perduda que nosaltres. Així doncs de ben acompanyats, agafem el GR-171 i a caminar!
La serra està travessada per l’esmentat GR, base de moltes de les excursions que podem fer per la zona, com grimpar pels nombrosos Graus (camins equipats), visitar la Cartoixa més antiga d'Espanya, La Scala Dei (S.XII) i sobretot recórrer la via ferrada de la Morera de Montsant. Després de caminar uns 20 min. atents per a desviar-nos cap amunt en el moment oportú, deixem a la rosseta abandonada a la seva sort i comencem l’escalfament.. un munt de rocs que hem d’anar pujant i baixant (n’hem pujat i baixat més del compte perquè ens hem desviat del camí marcat amb els muntets de pedres i fletxes vermelles) fins arribar a peu de la via. La via s'inicia en una paret inclinada de 12 metres i equipada amb grapes visibles des del camí. És l'única part del recorregut que queda a la vista, doncs ràpidament la via s'introdueix cap a l'esquerra en una canal i puja pel costat no visible d'unaagulla. A la canal ens trobem amb un pas vertical, gairebé desplomat, que ens acosta a un petit pont tibetà d’uns 3m, entrenament del que ja veiem bastant més amunt. L'ascens per l'agulla és el tram més exposat i exigent i al final ens permet gaudir de les vistes al poble de la Morera, però sense despistar-se doncs hi ha poc espai i hi cap poca gent. El pont tibetà d’uns16m que està ancorat al punt mig, no es mou, però té una petita incomoditat, els cables per als braços són excessivament baixos. Així doncs un bon parell de c____ i endavant fins arribar a la paret i reprendre la pujada. Després de superar petits ressalts arribem a l'últim tram de la via. Una paret vertical en la qual a mesura que guanyem altura perdem verticalitat. Equipada amb grapes i finalment amb cadenes, és el punt i final de la via. Acabem caminant per la sendera de retorn, ben senyalada amb fites però enganya, et vas allunyant del poble fins que trobes el pujol que et porta al fons del Barranc de la Grallera, distingible des de lluny pel camí de pedres blanques. Una vegada al cotxe, cremats com a gambetes i morts de set, ens bevem un aquarius i cap a casa! Jo personalment només tinc una queixa; hi havia un tio fent carn a la brasa! A les 2 i mitja de la tarda i amb aquella gana hauria de ser delicte! Jejje!
Res, una molt bona via i a veure si en cau una amb una mica més de dificultat ven aviat! Fins la pròxima!! SALUT!
Aprox. 40min. Ferrada 45min. Retorn 1h. Desnivell 250m

Fotografies

1 de maig del 2010.
         4:00 pm. Bar Tarrés (Blancafort)
Joan Pijuan (guia), Ricard Miró i Gerard García (o sigui, jo..)
Com si dels àngels de Charlie es tractés, ens dirigim al vehicle destinat per la missió d’alt risc que hem de portar a terme a l’ indret de Montblanc. Un Suzuki dels anys 80 equipat amb totes les prestacions possibles.. i sense gasolina! Arranquem el cotxe, passem per Solivella a omplir el dipòsit i, ara si, objectiu Montblanc.  Entrem a la població medieval i voregem les muralles vigilades per dracs, cavallers i princeses (deu ni dó quines princeses.. jje!) fins agafar el camí que ens durà fins la missió... completar la via ferrada de La Feixa del Colom!
Deixem l’asfalt després d’un curt però llarg trajecte degut a la molt baixa velocitat del vehicle i entrem a l’hàbitat natural del cotxe. Si.. sorra!! Pedres!! Fang!! I de tant en tant algun.. VOOOT!! Jeeje! Cal dir que gràcies al vehicle (4x4. Si no ho és, malament..) ens estalviem caminar uns 40-45min per arribar al peu de la via. Fet el trajecte amb cotxe, l’aparquem a la vora del camí, agafem l’arsenal i comencem a caminar per un senderó d’uns 100m que finalitza al peu del Cingle Blanc de Sant Joan, l’ inici de la via.
           4:45 pm. Via ferrada de la Feixa del Colom (Montblanc)
Al peu de la via, ens equipem amb el material mínim indispensable per a poder fer qualsevol via ferrada: Un arnes, un casc i un kit per a vies ferrades de cinta, mosquetons i dissipador d’energia. Després d’una breu explicació del guia, comencem l’ ascens per un tram vertical d’uns 30m i ens creuem amb un pas horitzontal que, més endavant, ens durà fins aquí per a poder baixar per on hem pujat. Una vegada al cim del cingle, hem de caminar direcció Montblanc per accedir a la zona de descens. Iniciem el descens d’uns 10-15m fins a una petita cova primer amb la ajuda de cadenes, després de grapes i finalment per un pal metàl·lic amb escalons. Fins aquí el 50% de la via i ens espera, segurament la part més bonica, un franqueig per una petita faixa natural. Els primers passos són fàcils, i seguint el camí natural de la paret gaudint d’unes vistes excel·lents de la conca, ràpidament arribem a la zona de les varilles. Aquest tram tot i ser curt, és el més especial ja que anem vorejant la faixa per sobre del bosc i sense res a sota nostre, només una varilla del 10 d’uns 15-20cm… Retornem al tram inicial vertical pel pas horitzontal que havíem deixat enrere per poder acabar la via. Abans però, hem d’esquivar un arbre que surt de la roca i al mig del pas..
Ja acabada la via de 30m de desnivell, 350m de recorregut, nivell fàcil i excel·lent estat,ens felicitem per haver-la completat i tornem cap a casa amb una experiència nova (menys el guia que ja la deu haver fet unes 5 o 6 vegades, jje).
Així doncs el Sr. Joan, el Sr. Ricard i un mindundi com jo, posem (mai millor dit, jje!) la primera pedra d’una nova secció a aquesta cada dia més gran família que és la A.E.Blancafort.
SALUT!! I ESPORT!!